viernes, 15 de abril de 2011

Atzar

Encara que la brisa descomposi l'ordre perfecte de les teves pestanyes, se que no em tornaries a mirar amb aquell intens desig. Ja no soc la llum on mires, soc una foscor interminable on perds la virtut i restes importància als records. Una contagiosa indiferència que s'enganxa als músculs i em fa plorar. La meva veu ja no t'enlluerna ni et fa sospirar un profund sentiment. Soc espai, un espai buit per a tu, mantenint-se suspès en l'aire intentat buscar l'instant oportú per retrobar-se amb la teva essència. I mentre busco, inconscientment l'atzar que em torni a la connexió sincera amb tu, em vaig perdent entre danses. Una distancia submergida en ficció em fa estar lluny de tu. I no et trobo en les paraules, ni en els sentiments. No et trobo en cap moment a soles, en cap cantonada del horitzó. Des de aleshores, vaig deixant un raig de llum allà on em faig i on em desfaig, intentant que la casualitat m'ajudi a que algun dia, tornis a voler saber perquè somric.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Se ha producido un error en este gadget.